miércoles, 22 de abril de 2015

EL SOPAR DELS IDIOTES.




Vèiem el dissabte a la nit la meua parella i jo, la pel·lícula el sopar dels idiotes. On uns senyors amb alt nivell adquisitiu convidaven a sopar cadascun a una persona. Cercaven ells mateixos o a través d'informadors a un idiota.
Segons aquests senyors, un idiota era algú que fera coses que ells mai farien (entenc jo), coses poc pràctiques i profitoses des del seu punt de vista. Per exemple, hi havia un home baixet, grosset i calb que construïa maquetes amb llumins, o un altre que practicava el bumerang abans d'anar a l'oficina. Eren persones que els encantaven les seues aficions i parlaven sense parar d'elles.
Veia la pel·lícula i no parava de sentir-me reflectida. Em sentia una convidada a aquell sopar, un dia i un altre dia. Però no solament a sopar, també a menjar i esmorzar. Perquè sentia açò?, Per qui havia sigut convidada?
Jo sóc la idiota d'uns senyors i senyores que governen. Governen uns mercats, un estat, una autonomia, governen multinacionals econòmiques i socials, són presidents de grans confederacions, federacions i fundacions. Els amfitrions d'aquesta idiota, volien entretenir-se amb les meues històries de drets, dignitat, igualtat i justícia. Volien eixir en totes les fotos amb mi, m'incitaven a seguir parlant, a proposar-los iniciatives que ells amb molta il·lusió em prometien dur a terme.
Deuen riure's moltíssim en les seues cases els meus amfitrions, doncs aquests sopars es fan cada dia més sovint, fins i tot en períodes concrets (enguany dos) es realitzen fins a berenars doncs és quan més necessiten als idiotes. Els senyors del País Valencià juguen com ningú a aquests sopars. Senyors que no tenen ni la mínima intenció de fer gens del que els proposem llevat que els convinga.
Però el pitjor de tot açò és que hi ha idiotes que els encanta anar, estar prop dels seus amfitrions, per sort uns altres hem obert els ulls, hem dit com el metge en una escena de la pel·lícula en explicar-li un amfitrió on s'anava, “per favor no em convide mai a sopar, sospitaria”. O directament intentem rebentar el joc, jugant al nostre: l'empoderament.


13 d'abril de 2015.
Rosa Conca.

LA CENA DE LOS IDIOTAS.



Veíamos el sábado por la noche mi pareja y yo, la película la cena de los idiotas. Donde unos señores con alto nivel adquisitivo invitaban a cenar cada uno a una persona. Buscaban ellos mismos o a través de informadores a un idiota.
Según estos señores, un idiota era alguien que hiciera cosas que ellos nunca harían (entiendo yo), cosas poco prácticas y provechosas desde su punto de vista. Por ejemplo, había un hombre bajito, rechoncho y calvo que hacia maquetas con cerillas, u otro que practicaba el boomerang antes de ir a la oficina. Eran personas que les encantaban sus aficiones y hablaban sin parar de ellas.
Veía la película y no paraba de sentirme reflejada. Me sentía una invitada a esa cena, un día y otro día. Pero no solamente a cenar, también a comer y almorzar. ¿Porqué sentía esto?, ¿Por quien había sido invitada?
Yo soy la idiota de unos señores y señoras que gobiernan. Gobiernan unos mercados, un estado, una autonomía, gobiernan multinacionales económicas y sociales, son presidentes de grandes confederaciones, federaciones y fundaciones. Los anfitriones de esta idiota, querían entretenerse con mis historias de derechos, dignidad, igualdad y justicia. Querían salir en todas las fotos conmigo, me incitaban a seguir hablando, a proponerles iniciativas que ellos con mucha ilusión me prometían llevar a cabo.
Deben de reírse muchísimo en sus casas mis anfitriones, pues estas cenas se hacen cada día más a menudo, incluso en periodos concretos (este año dos) se realizan hasta meriendas pues es cuando más necesitan a los idiotas. Los señores del País Valenciano juegan como nadie a estas cenas. Señores que no tienen ni la mínima intención de hacer nada de lo que les proponemos a no ser que les convenga.
Pero lo peor de todo esto es que hay idiotas que les encanta ir, estar cerca de sus anfitriones, por suerte otros que hemos abierto los ojos, hemos dicho como el médico en una escena de la película, al contarle un anfitrión donde se iba, “por favor no me invite nunca a cenar, sospecharía”. O directamente intentamos reventar el juego, jugando al nuestro: el empoderamiento.

13 de abril de 2015.
Rosa Conca.

viernes, 27 de febrero de 2015

por fin estoy sana, todas mis celulas se han regenerado, estan sanas funcionando perfectamente

Una tècnica per arribar on vols és posicionar-te en eixe moment, donar-lo per aconseguit i detallar totes les pases que t'han dut ahí.
Així que això he fet:

Por fin biiiieeeeeeeennnn mis nefronas ESTÁN REGENERADAS siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii
lo conseguí, parecia mentira, parecia que me moria, o que acababa en el quirofano pero NO.
Me encabezoné, mi objetivo era sanarme y ahora puedo decir alto y claro. A todo el mundo, a todas las personas que estoy sana.
Recuerdo aquel dia en el sofá con Jonás, los dos llorando, yo muy hundida y alterada, llena de ira hacia el mundo, hacia los médicos, hacia mi vida por llevarme continuamente a la enfermedad, porque el destino me llevara otra vez por hospitales, médicos, enfermeras, auxiliares, limpiadoras, sonrisas y alagos que no queria escuchar.
Estava con una ansiedad de caballo, pensando (si todo mental) que hacer, que decisión tomar, la presión del Dr. A y la enfermera P. me perseguia: "¿Has llamado a la Fe?". Una y otra vez esa pregunta, retumbaba en mi cabeza. No, no he llamado y no quiero llamar, les chillaba en silencio dentro de mi cabeza.
Pero esa tarde cuando Jonás me dijo pues lo tienes que hacer o dime como te entierro (y mentalmente conteste de lado, esto ya lo contaré otro dia), tomé una decisión. No habia más que pensar o llamaba a la Fe y entraba al circuito del transplante o me decidia firmemente a buscar la sanación, a apostar por ello firmemente, con locura, con ainco, buscando, probando, decidida con paso firme, certero recto por el objetivo. Esa tarde fue el punto de inflexión.
Minutos después me puse a buscar en google como tomar una decisión espiritual. Y leí, para tomar una decisión debia elegir una de las opciones y ver como reaccionaba mi cuerpo mi ser. Si me angustiaba, estaba molesto o que.
Y así fue, decidí transplante y la angustia subió, los pensamientos de un futuro incierto, lleno de medicamentos, sin poder tomar el sol, con unos meses de hospital y pinchazos, muchisimos pinchazos pasó por mi mente. Eso no, seguia siendo lo que yo no queria.
Pero si pensaba en regeneración celular, regeneración de mis nefronas, eso me daba calma, paz, equilibrio, seguridad. Eso era lo que queria.
El dia anterior estube buscando sobre ese tema y encontre un estudio de un hospital de Cataluña, en él se decia que si que existia la posibilidad dado que parecia haber celulas madre en el riñon y en la medula espinal capaces de especificarse en nefronas.
Que la creencia de que el riñon no se regeneraba se estaba abandonando, si que es verdad que más lento que otros organos pero lo hacia.
Ahí vi la solución, estaba dentro de mi y me decidí.
Le escribí un correo a este doctor, contandole mi caso y lo que habia leido, le pedí más información y si conocia terapias con celulas madre para los riñones como en mi caso, le pregunté por lo leido de Mexico y si sabia de alguien tratado con celulas madre.
Me contestó a los dos dias, agradeciendome que leyera su trabajo. Me dijo que el no me podia asegurar la regeneración total de los riñones, pero como suponia que ya sabria con el cincuenta por cien ya se hace una vida normal. Que si que habia investigaciones de celulas madre para el riñon, que estaban abiertas, que yo me tenia que presentar voluntaria y eximir de todos los riesgos.
Que porque no queria transplante pues también daban buenos resultados.
Que era muy valiente por querer buscar alternativas y que hacia tiempo que buscaba a personas así para seguir adelante con su investigación.
Que le diera el telefono para hablar directamente y que juntos andariamos el camino.
Me explicó que son procesos lentos pero efectivos.

Así que voté de alegria, pero aun no se lo queria decir a nadie, no queria que me frenasen o desilusionaran, pero por dentro yo tenia claro que estaba en el camino y segí pa lante.

Por supuesto enseguida le envié el telefono y a la mañana siguiente me llamó, el universo quiso que estuvieramos solas yo y Mari, así que hable con tranquilidad y confianza.
Al oirme la voz se asustó pues creyó que era una niña, le expliqué y comprendió. Tambien dijo que eso complicaba las cosas, pero que si yo estaba decidida seguiamos. Claro que seguimos, le dije.

Me explicó el proceso tendria que ir al Hospital, hacerme unas analisis y una biopsia del riñon, todo con anestesia local.
Despues una vez analizado, y vista la ecografia, veriamos que celulas podian sacar i volver a implantar.

Así lo hice y unas semanas después me volvieron a llamar.
Ah!! disfruté mucho por Cataluña, es genial y estuve con Marga y Centeno de la OVI.

Esperaba esa llamada como agua de mayo y me dijeron: Te quedan pocas pero te quedan, vente pa cá.
Y otra vez allí que me fui, me quedaba en casa de Marga y pillabamos el cercanias (adaptado). Fue muy provechoso para Jonás y yo como pareja también.

Me explicaron que mis riñones estaban bastante secos pero que habien visto algo curioso y es que ya empezaba a regenerarse por si solo, que era maga. Era como si mi riñon les hubiera marcado el camino de donde estaban las celulas madre.
Así que ya las tenian, mis celulas madre, ahora las veia en las pantalla, les grité os quiero, gracias por existir.

Todos se rieron y aplaudimos.

La vida en ese momento me pareció mágica, maravillosa, dichosa, le di un beso a Jonás.

Luego vino la explicación del proceso, alguna analitica más y el implante. Inyectarme con anestesia local las celulas, darme un medicamento para ayudar a no rechazar y esperar.

Me lo hicieron y pasé una semana más allí, en casa de Marga, haciendo cosas, viendo teatros, cafes expectaculares, todo lo de Gaudí, genial.

Las analiticas salian muy bien parecia que se habian cogido, anidado.
Me volví a Ontinyent (que lo echaba de menos), vi a mi mama, que hablaba todos los dias con ella pero estaba padeciendo. Le di un gran beso pues las ganas de lucha me vienen por ella.

A. y P. me llamaron para saber como iba, me decian que loca pero lo vas a conseguir eres cabezona.

Al més volví, no hizo falta que me dijeran nada, yo ya sabia que iba bien pues me habia bajado la tensión y A. me habia quitado una pastilla y solo me opinchaba cada quince dias.

Tenian que inyectarme más celulas madre y así lo hicieron, me dolió un poco pero sabia que el beneficio era mayor y duradero, como estoy comprobando.

Más analíticas y comprobaciones, ecografias y al tiempo otra biopsia.

Llevaba tres meses con la regeneración y ya tenia la tensión regulada y la eritroproyetina, así como la vitamina D. aun tenia la urea un poco alta y la creatinina pero en niveles que ya no me hacia falta dialisis, así que A. y el dr. josé decidieron parar la dialisis.
 Un miiiiiiiiiiiiiiilaaaaaaaaaaaaagroooooooooooooooo por fin todas las noches libres, esa noche Jonás y yo follamos como locos y recordé la promesa que me havia hecho: cuando me curara el siguiente objetivo era .

Ya a los seis meses todos los niveles eran normales, aun tomaba una mínima medicación para no rechazar, pero los medicos flipaban de que fuera tan poca. Aquí tuvo mucho que ver Susanne Powell, mi maestra y el reiki de Lucia y Mari otras maestras. Sobretodo la meditación y el pensamiento de que crea nuestro futuro.

Ya me quitaron el cateter, con anestesia local, sin dolores, uff una cosa menos. Por fin dominaba mi salud, mi cuerpo, ya habiamos aprendido a querernos, todas mis celulas, toda yo me queria.

Fue un proceso también, mucho diria yo de espiritual, una rutina satisfactoria de meditaciones profundas, zen, de toques zen, de reiki, de sacar todo, de hablar con mi madre. Todo tenia que salir, no quedar, no dichos ni rabias.

Así que hoy nueve meses despues, como un parto, puedo decir que me conozco Ll.  y Barna muy bien, que me he hecho super amiga de Marga y Centeno, que he creado muchas redes con colectivos de allí y de aquí, y sobretodo, QUE ESTOY CURADA, TODAS MIS CELULAS ESTÁN REGENERADAS.
Ese mantra que repetia tantas veces al dia se ha cumplido, se ha hecho realidad, es verdad, la visualización funciona, el quererlo, funciona. Hay que ir de cabeza a por ello.
repito ESTOY CURADA, MIS NEFRONAS SE HAN REGENERADO POR MIS CELULAS MADRE.

QUIERO AL UNIVERSO, A DIOS, A MIS PADRES Y FAMILIA.
A JONÁS la persona que ha estado a mi lado y ha creido en esta loca que se ha sanado.

Gracias por leerme.

domingo, 22 de febrero de 2015

És digne?


     Una vegada ma mare ve de comprar i em comentà que una
dona li havia preguntat per mi, com estava i això. I parlant eixa dona
li preguntà que com m'agafava, si tenien una grua. Ma mare meu contava tota ofesa, dient-me que li havia sentat molt mal, que li havia
contestat que jo no era un cotxe.
     Jo vaig entendre que ma mare seu havia pres com que ella fallava com a mare si m'agafava amb una grua i amb paciència li vaig explicar que no era cap ofensa ni menyspreu utilitzar una grua. Què jo era menys per utilitzar la cadira electrònica? Em va contestar que no. Doncs la grua és una eina més per a viure amb dignitat, com la cadira, el llit reclinable, etc.
    Ja més calmada m'havia dit que no ho havia vist així.
       
    Molts pares i mares encara pensen que si no fan ells l'esforç o ens
donen les ajuds que necessitem son pitjors pares o mares. Cal que
entenguen que nosaltres els volem perquè estan ahí ens escolten, entenen i recolzen però que igual que deixen volar als nostres germans ens tenen que deixar volar, si a una germana li compren una moto per que li fa falta per traslladar-se, nosaltres necessitarem la cadira o la grua.
   
   És una tasca moltes vegades dura perquè hi ha pares que no deixen
opinar, ni prendre decicions a les persones amb diversitat funcional.
Creant ansietat a eixe fill o filla i a la llarga desànim i depresió.
   Cal parlar molt i tindre també persones, més pares i mares amb els que parlar, així com persones amb diversitat per fer ajuda entre iguals.


                                 

jueves, 11 de diciembre de 2014

El dia dels Drets Humans

http://www.vilaweb.cat/noticia/4223387/20141210/drets-humans.html

Per a mi, els drets són allò que fa viure amb dignitat qualsevol ésser del planeta Terra. Allò que ens ompli i, per dir-ho senzillament, no ens fa sentir inferiors davant ningú.

Si el dret a decidir de Catalunya es complira, els ciutadans de Catalunya no se sentirien menyspreats per la Constitució o per la resta de l'Estat.

Si el dret a l'assistència personal es complira, les persones amb necessitats de suport generalitzat no ens sentiríem inferiors davant aquells que poden pagar-se l'assistència, o d’aquells que no necessiten suports per a les necessitats bàsiques la vida diària. Ni ens sentiríem menyspreats per l’administració.

Si el dret de viure al seu hàbitat dels animals es complira, no els veuríem estressats al zoo pel menyspreu que comporta estar tancat.

Els drets no els atorga la llei, els drets són sentiments que hem experimentat generació rere generació i que hem lluitat per traduir en lleis amb l’esperança de fer-los efectius.

(Escric açò a una llibreta xicoteta al mig del carrer, al costat d’un cotxe, buscant l’últim raig de sol, ja que del dret d'ocupar el carrer tampoc no en podem gaudir).

Uns sentiments que, segons en el cercle en què visques, entendràs o no. Hi tindràs empatia o no.Ho veig així: una lluita per fer veure a un o uns altres què sents tu amb les teues condicions de vida, el teu ambient. I segons quin cercle governe, es faran efectius eixos sentiments o uns altres.
Si continuem amb el raonament, observem que quasi mai la convenció dels drets de les persones amb diversitat funcional, la convenció dels drets dels xiquets o dels animals, no s’han complit per tal com aquests col·lectius mai realment no han estat al poder.

Però i la declaració dels Drets Humans? Que no tots som humans? El problema, doncs, serà que els governants no ens consideren humans. El seu cercle està per damunt de les qüestions humanes com si de l’Olimp es tractés.

El dia dedicat a la humanitat resulta que hem de recordar-lo els qui no tenim, aquells a qui no apleguen els drets. I els déus no espirituals continuen al seu món mirant-nos.

Ens passem la vida pensant com fer entendre, inventant com transmetre eixos sentiments, emocions, a qui no viu la nostra realitat. No cregueu que només d’activistes a no activistes, sinó també entre nosaltres mateixos, ja que moltes vegades cadascun de nosaltres lluita i defensa el seu cercle més immediat, oblidant-se del cercle comú dels drets humans.

Hi ha dies que pareix que aquesta lluita no s'acaba mai, però si una persona vol fer realment efectius els drets humans per a tots, sap que la solució està en l’educació, entesa com a convivència pràctica del dia a dia.Al fons del nostre esperit sabem que el creixement personal i l’aprenentatge efectiu dels valors està en les emocions. Si una experiència et fa plorar, riure, sorprendre't o tremolar, no s’oblida. Els sentiments són comuns, et remourà per dins i s’obrirà una porta a l’enteniment.
Per això la gent que creiem en una humanitat lliure i equitativa volem canviar l’educació. Volem una educació on capiguem tots, on allò important siga aprendre a expressar sentiments, crear per a reflectir-los, compartir-los i comprendre'ls amb empatia envers els altres.

miércoles, 26 de noviembre de 2014

A GUANYAR DINERS

També podeu llegir-ho a la publicació de Vilaweb Ontinyent.    

 http://www.vilaweb.cat/noticia/4221418/20141126/guanyar-diners.html

     Un Pla de Vida Independent és un pla de vida, uns objectius o metes que vols aconseguir. Per a la majoria de persones seria trobar un treball, ampliar la família, acabar de pagar l'habitatge. Per mi també, però a més, com que sóc una persona amb necessitats de suports generalitzats, cal que programe molt més a fons la meua vida i el meu dia a dia. Què vull dir? Doncs que cal em cal programar l'hora d’alçar-me, quins dies vull dutxar-me, on aniré de matí, quines tasques faré de casa, l'hora de gitar-me.

    Supose que pensareu que eixa programació la fa tot lo món, ja que cal alçar-se a una hora determinada per a anar a treballar, cal saber que faràs de dinar per a traure-ho del congelador, etc. Però segur que vosaltres podeu gitar-vos a les onze o les dotze de la nit; o podeu dissabte i diumenge dormir més hores. I si un dia sueu més, aneu a la dutxa sense problemes? O si no vos apeteix dinar llentilles a última hora vos feu una truita... Eixos detalls de llibertat, la gran majoria de persones amb diversitat funcional, no els tenim.

    Només els qui tenen assistència personal les hores que necessiten (com per exemple es veu en la pel·lícula 'Intocable' o els de ovibcn.org de Barcelona) saben què és elegir, saben què és viure de manera independent, saben què és desenvolupar la seua creativitat, el seu oci.

     Els altres depenem de la caritat i la bona voluntat de les administracions que a hores d’ara dóna unes dos hores, com a molt, per a tasques dins la llar.
Com a defensora dels Drets de les Persones 'Divers' Funcionals sóc membre del Foro de Vida Independiente des d'on reivindiquem que les persones que funcionen de forma diferent i necessiten ajuts obtinguen, mitjançant pagament directe i justificable, la figura de l’assistent personal.

      Una figura inclosa en la mal denominada Llei de Dependència, però que enlloc, excepte al País Basc, hi ha hagut voluntat de promoure-la i regular.la. A dia de hui encara no té epígraf a la Seguretat Social, i per descomptat tampoc no té convenis laborals, ni una formació.

    Aquesra setmana hm vist a la premsa com les grans entitats suposadament representatives de la 'discapacitat' i l’Estat arribaven a un conveni per a traure formació d’Assistent Personal. Quina casualitat que comencen per la formació, que és el que deixa diners a eixes macro associacions (multinacionals del capital, des de l’opinió de cada vegada més gent). Entitats que no han fet ni dit res sobre aquesta eina tan important per tal de, de veres, ser ciutadans lliures, i que han estat durant anys engreixant les seues plantilles amb persones sense diversitat funcional i burocratitzant-se. Firmant convenis i fent-se fotos amb els polítics que anaven passant sense aprofundir mai en l’arrel dels problemes, parant la mà a veure què els venia de gust deixar caure a les administracions.

     Com que cada vegada hi ha menys recursos, ONCE, CERMI, ASPAYM mouen fitxa i abanderen l’Assistència Personal com a solució sense creure-hi ni conèixer què significa. ¿Com és que entitats que gestionen residències i encara en demanen més --és a dir, que durant anys han afonat l’autoestima de milers de persones-- volen ara ser els ambaixadors de la filosofia de vida independent?

     ¿Per què l’Estat no seu a la taula de debat a la Federació de Vida Independent i amb els usuaris de les Oficines de Vida Independent de Madrid i Barcelona que són els qui realment tenen l’experiència, i han introduït el mètode a l'estat espanyol i l’han fet efectiu?.
   
     Crec que tot el que acabe de dir deixa ben clar que només pensen a mantindre els seus llocs de treball i continuar a la casta del sector social.
     
    No sóc l’única que està en desacord des de fa ja temps amb aquestes macro entitats: les plataformes per la Llei de Dependència o les marxes per la discapacitat van haver de començar a moure's perquè COCEMFE no feia absolutament res per denunciar la falta de recursos existents. I ells, al final, no van tindre més nassos que sumar-se a les marees ciutadanes.

     M'agradaria que els lectors es pregunten si demà (l’univers no ho vulga) canviara la seua forma de funcionar, anara amb cadira de rodes o començara a perdre memòria, què li agradaria més: que de seguida les administracions li digueren 'tranquil·la, a veure que necessites X hores d’assistència personal per a continuar la teua vida? Doncs ací les tens'. O que li digueren (com passa realment): 'ho sent, això t’ha tocat i és cosa de la teua família'.

   Podries continuar amb la teua vida?

No vulguem per als altres allò que no voldríem per a nosaltres.